Què ens fa realment la inundació de contingut d'IA

Temps de lectura: 4 mins

Hola Reader,

Alguna cosa ha canviat en la manera com es percep Internet. Probablement ja ho has notat abans de posar-hi nom. Publicacions que semblen reals, però no del tot, articles que ho diuen tot i res, una inquietud sobre el que realment estàs llegint.

És un problema de contingut, sí. Crec que també és un problema de confiança. A mesura que perdem confiança online, es van produint tot tipus de canvis.

L'error fàcil és aturar-se en la por òbvia. Veure l'allau i assumir que això és tot, però no ho és.

Dels experts

Comencem amb la pregunta sobre el creador humà.

Paradoxalment, que hi hagi un allau de contingut sintètic fa que sigui més més fàcil detectar veus humanes de debò. L'audiència buscarà activament persones que saben que són reals. Així doncs, com saps que sóc real jo? Qualsevol pot afirmar que és autèntic, i justament per això pot ser sospitós. I per aquells creadors que es neguen a dissenyar el seu contingut per satisfer mètriques de vanitat, hi ha una dura realitat: és possible que l’algoritme ni tan sols els faci visibles.

Vegem què passa també amb la informació com a tal. Quan bona part de la informació a internet és sintètica, és més difícil detectar la que és real. Els esdeveniments reals es tornen indistingibles de les simulacions. Aquest és el desenllaç més fosc i, possiblement, el més probable.

Però acompanya’m mentre intento mantenir-me positiu. Un col·lapse total de la confiança funciona de manera diferent d’una erosió lenta. Quan ningú ja no es creu res, la desinformació també perd poder. No pots manipular algú que ja ha deixat de confiar en el mitjà.

Això provoca el següent canvi.

Quan el contingut digital és barat i és a tot arreu, l’escassetat es desplaça. Les coses que tenen un valor real són aquelles que no es poden falsificar: una sala plena de gent, un llibre imprès, un concert.

Diguem-ne el renaixement analògic. No és simplement nostàlgia. És un retorn al que sempre ha estat real. I quan fins i tot això sembla massa esforç, la gent es refugia a l’arxiu. El YouTube d’abans. Els DVD. Els auriculars amb cable. Veure pel·lícules antigues al cinema, i esports en companyia d’amics, no de streamers en directe. Coses que existien abans que ens haguéssim de qüestionar-ho tot. Perquè no necessiten la verificació d’un bot.

Som una generació que ha viscut el pas d’enregistrar la música de la ràdio a la cinta de casset, del casset al CD, del CD a l’mp3, de l’mp3 a l’streaming. No ens deixarem enganyar.

I si la inundació de contingut fals acabés restaurant, accidentalment, el nostre afany pel que és real?

Enllaços interessants

Ho has vist? Això és el que ens preguntàvem abans que tinguéssim continguts individualitzats als nostres murs digitals. Vèiem alguna cosa nova per primera vegada. S'ens posava la pell de gallina. Teníem unes ganes immenses de parlar-ne a la següent trobada social. Aquesta setmana, Adidas va llançar la seva campanya prèvia al Mundial i, durant les hores següents, vaig rebre uns quants missatges preguntant-me: “Ho has vist?”

Sí, sí que ho havia vist. I no vaig tenir altre remei que posar-me les meves Nike Total 90 de camí a comprar llet.

​

Cada vegada que preparo contingut pels meus perfils, tinc una sensació estranya. Quin sentit té publicar contingut? Una infinitat de formats de contingut per a un grapat de plataformes de propietat privada. Com a mínim una de les tres és la pantalla d’inici no oficial del nostre telèfon mòbil. Està tan integrada en la cultura i la societat que gairebé no tenim cap altra opció que jugar al joc.

M’encantaria preparar una peça de contingut plenament desenvolupada sobre això. Però, fins aleshores, l’Albert Lloreta ha fet una gran feina amb aquesta peça tan meta. En català, amb subtítols en anglès i visuals molt potents.

Si has arribat fins aquí,

formes part de 68% dels subscriptors, així que gràcies, Reader.

Si t'han reenviat aquesta newsletter a tu, pots subscriure-t'hi aquí.

Fins aviat.

​Peace,

Has

​​​