Parlar en públic

Temps de lectura: 5 mins

Hola Reader,

Per acabar l'any, tinc 11 xerrades programades les properes setmanes, i amb elles arribaré a unes 30 en els últims 3 anys.

Els beneficis ocults (o superpoders) de parlar en públic sovint es malinterpreten.

En aquest número: tres coses que parlar en públic ha fet per mi (guanyar visibilitat, confiança i escriure millor - sobretot en English) i cinc maneres de fer la teva primera xerrada.

Hi ha moltíssima gent paralitzada per la por, o que fa servir etiquetes com "introvertit" com a motiu per no parlar mai en públic. Ho entenc. No soc el tipus de persona que desprèn protagonisme, més aviat soc del tipus tranquil, i mai he estat el líder de cap colla de la qual formés part.

La IA ha fet que arribar a una audiència en línia sigui més fàcil que mai, i que inspiri menys confiança que mai. Per això saber comunicar i fer xerrades s'ha convertit en una habilitat fonamental. Quan ets dret en una sala davant de gent, ningú es pregunta si ho ha escrit una màquina. Ets tu, en directe, sense on amagar-te.

A totes les feines que vaig tenir, vaig ser perfectament competent, sense drames, feia el que s'esperava de mi i una mica més. Complia les meves hores. Mai no vaig "donar la cara" ni defensar amb el meu propi nom el que venia l'empresa on treballava.

Fa uns 3 anys, vaig pujar per primera vegada a un escenari en un esdeveniment corporatiu, vaig fer la meva primera entrevista en directe a la ràdio i vaig començar a escriure en línia a través d'aquesta newsletter i de LinkedIn.

Em vaig veure obligat a millorar com comunico les meves idees als altres, fossin bones o dolentes.

Al principi no va passar gran cosa, a part d'algun "Ei tu! t'acabo de sentir a la ràdio!"

Però al cap de 6-12 mesos, els missatges que rebia van passar a ser:

• "Volem saber què en penses de..."
• "Podries fer una presentació sobre aquest tema?"
• "Vull parlar-te d'un projecte en què estic treballant..."

Vaig deixar de seguir les normes corporatives (abaixar el cap i no dir res) i de callar a les reunions.

Les coses van canviar.

No era negatiu ni polèmic. Vaig començar a compartir alternatives al que passava al meu voltant. Potser una veu de sentit comú es va convertir en una veu d'optimisme o de possibilitat i, combinada amb l'escriptura en línia i parlar en públic, em va ajudar a fer-me notar quan més ho necessitava: sense feina en un altre país i amb un nadó en camí.

Les meves idees eren força senzilles:

• Col·labora més que competeixes.
• Crea més que consumeixes.
• Protegeix la teva atenció.
• Sigues propietari de la teva audiència.

Això no em converteix precisament en el Che Guevara.

Però com que la majoria de gent no alça la veu, vaig descobrir que, compartint simplement les idees més bàsiques i avorrides, ja destaques.

Després d'uns quants anys parlant en públic, podia explicar a un CEO per què havia de triar-me a mi i no a un altre freelance o agència.

Sé que hi ha gent que ha dit "Parla amb en Has. Ell entén d'aquestes coses" sense que jo fos a la sala.

Ara t'explico com parlar en públic pot fer el mateix per tu.

Guanyar confiança

No vaig començar a parlar en públic per guanyar confiança. Va ser un efecte secundari positiu. Com amb gairebé tot, al principi tothom ho fa fatal. És en directe i en cru. No pots donar-hi voltes ni editar. El teu feedback no són mètriques en línia, sinó les reaccions de la gent. Com més còmode et sents amb això, més confiança guanyes, de manera natural.

Parlar en públic et fa escriure millor

No pots pujar a l'escenari i dir el que et doni la gana. Et prepares amb una estructura. Has d'anar al gra ràpidament o perdràs la gent. Hi ha un milió de coses que es disputen la seva atenció.

Parlar en públic és, bàsicament, escriure un discurs. Això no vol dir llegir un paper a l'escenari. Divideixes el discurs en seccions i el tornes a explicar davant del públic. Les paraules exactes que et surten de la boca seran diferents cada vegada.

Per tant, escrius millor. I has d'aprendre a editar millor perquè la xerrada encaixi en el temps que tens.

I, amb el temps, escrius igual que parles, cosa que fa que el teu to sigui més proper i interessant per al públic.

Parlar en públic et fa escriure millor perquè t'ensenya què és avorrit a partir de les reaccions del públic en directe.

Cinc maneres de fer la teva primera xerrada

1. Troba el teu "perquè"

Tenir clar el teu perquè és el que evita que perdis l'empenta per fer-ho.

El meu "perquè" era sortir de la meva zona de confort i crear oportunitats remunerades per a mi.

2. Crea un sentit d'urgència

Estar sense feina amb un nadó en camí em va obligar a actuar amb urgència. Si pots decidir per què has de millorar ara com parles en públic, sense necessitat de circumstàncies extremes, encara millor.

Això sí que vol dir fer una xerrada aviat: setmanes, no mesos. Vol dir fer-ho sense apuntar-te a cursos ni convèncer-te que només et falta una cosa més per estar preparat.

Sense urgència, no ho faràs. No hi ha condicions perfectes per fer una xerrada davant de desconeguts. Ho fas amb el que tens i endavant.

3. Tria un tema que coneguis a fons

Escriure el teu primer discurs paraula per paraula és la manera segura de donar-hi massa voltes. Busca un tema del qual puguis parlar setmanes sense quedar-te sense idees. (Si comencés avui, la meva "primera" xerrada seria sobre com arreglaria el Man Utd; problemes per comentar no en falten.)

Després fes la xerrada, per terrible que surti.

4. Inventa't regles

Les regles posen límits, i els límits t'obliguen a centrar-te. És el que fa que els jocs enganxin tant. Avui dia, els videojocs per a mi es limiten al Football Manager Mobile, a les fosques, mentre espero que el nostre fill s'adormi, i tot i així perdo la noció del temps. Parlar en públic també es pot convertir en un joc.

Sense regles, només trobaràs excuses.

Avui no em ve de gust

I si m'equivoco?

He menjat alguna cosa que m'ha sentat malament i tinc la panxa remenada (aquesta em va passar de veritat)

Algunes regles podrien ser aquestes:

• Si em quedo en blanc, explicaré un acudit.
• Una xerrada al mes, passi el que passi.
• Quan estigui nerviós, miraré una sola persona del públic.

5. Intenta tenir impacte en una sola persona

La síndrome de l'impostor és real. Ens pensem que no sabem res, però la veritat és que el que per a nosaltres és obvi no ho és per a moltíssima gent. Quan aconsegueixes marcar la diferència per a una sola persona, aquesta persona se'n recordarà de tu.

Se'n recordarà perquè t'ha vist dir-ho, en directe, a la sala. És l'única cosa que la IA no pot fingir per tu.

Aquest número està patrocinat per Kit, la plataforma que faig servir per enviar-lo. Sigues propietari de la teva audiència és una de les meves quatre idees d'abans, i aquesta newsletter és com la poso en pràctica.

Si has arribat fins aquí,

gràcies per la teva atenció, Reader. Sé que hi ha moltes altres coses que podries estar fent ara mateix.

Si t'han reenviat aquest correu, et pots subscriure aquí.

Ens veiem aviat.

​Peace,

Has

​​​