Mantenir-se al joc

Mica en mica. Construir impuls. Obrir portes.

Llegeix-ho en anglès a hasmukhkerai.com​

Temps de lectura: 5 mins

Els experiments que fem, la xarxa que construïm i les llavors que plantem contribueixen al nostre camí. El com no sempre és evident. El correu d’avui, Reader, tracta de com els petits passos intencionats poden generar un impuls, fins i tot en moments d’incertesa.

El progrés rarament és una línia recta. El que que iniciem sovint ens porta oportunitats que no hauríem pogut planificar. Si comences amb petites accions, pots obrir portes que ni tan sols sabies que existien.

Molta gent es queda encallada esperant les condicions perfectes. Ho intenten sols o es rendeixen massa aviat quan les coses no surten bé al principi. Però no es tracta de perfecció: es tracta de mantenir-se en el joc, aprendre de cada pas i construir a poc a poc.

Durant anys, em vaig sentir estancat. Sense rumb. Una feina en una botiga d'electrònica que es va allargar massa anys, sense tenir ni idea de com sortir-ne. Pro Evo 6 i Master League darrere d’una porta tancada a l’habitació. Futbol "5-a-side", al cinema cada setmana per veure pel·lícules on m’adormia. Però bé, era Orange Wednesdays (2x1) a Londres. Anar al pub per veure el Manchester United guanyar gairebé sempre, fins que jugaven contra el Barça. I així en bucle.

No estava tan malament, Reader. Però no en tenia prou. Sabia que havia de canviar alguna cosa.

Després de passar anys veient com els meus amics vivien aventures des de la comoditat del meu mur de Facebook, finalment vaig marxar. Vaig fer la maleta. Vaig pujar a una furgoneta amb tres amics. Vam creuar el Canal amb un ferri.
Sense cap pla i encara menys diners.

Estava ben cagat jo, eh.

Mai havia viscut enlloc que no fos a casa dels meus pares. Ara dormia en una furgoneta, menjava fruita per no posar-me malalt i em preguntava com fer que això rutllés sense gastar-me tots els estalvis. Aquí no hi havia la mare per cuidar-me.

I llavors va arribar el primer raig de llum.

Els meus amics tocaven música en un bar i la propietaria necessitava fotos. Jo tenia una càmera. Un "match"! Em va pagar en efectiu. Per primera vegada, vaig adonar-me que podia crear alguna cosa valuosa amb ben poc.

Aquell moment em va ensenyar una lliçó que encara porto amb mi: no cal permís per començar. Si tens una habilitat, fins i tot si encara l’estàs desenvolupant, pot obrir-te portes.

Jo anava fent.

Noves aventures. Noves oportunitats per aprendre. Vaig trobar feina a Barcelona Manresa. No, no n’havia sentit a parlar abans. La incertesa em seguia. Mai sabia què estaria fent ni on seria d'aquí uns mesos.

Anys més tard, en un període d’incertesa professional provocada per la pandèmia i les necessitats canviants de les organitzacions, em vaig trobar en una cruïlla. ​Va ser aclaparador.​

Necessitava avançar. Així que vaig començar amb una cosa petita: aquest butlletí.

No per diners, sinó per crear impuls. Vaig començar a escriure per a mantenir-me al dia.

Per a construir xarxa.
Per a tenir les mans ocupades i la ment enfocada.

Aquest inici poc a poc em va portar resultats sorprenents. La gent va començar a subscriure’s, a respondre i a implicar-se amb la feina que compartia​. Em va recordar que l’impuls es crea quan et centres en la connexió i la constància. A poc a poc, vaig substituir la por per confiança. Sense ànim de fer grans salts, sinó de plantar llavors i anar-les cuidant.

Aquella confiança va sorgir de l’experimentació constant. ​Fotowalks​, ​sopars socials​, ​un club de curry​, ​fotografia esportiva​, ​d’esdeveniments, de premsa​ i ​de restaurants​. Un parell de projectes de consultoria. Fins i tot ​un trivial al bar de l'estil pub quiz​ que m’encantaria tornar a fer. (I aviat, una nova idea que ja està guanyant força.)

Cada experiment no era per només provar idees. Es tractava d’aprendre. He après a obrir portes, plantar llavors d’oportunitats, validar idees amb llistes d’espera i, el més important, escoltar el que la gent necessita.

La perseverança, m’he adonat, no és una càrrega; és emocionant.

Cada projecte se sent com navegar per un nou nivell d’un joc. Igual que en els dies de la PlayStation, obrint portes, trobant estratègies i aprenent noves habilitats.

La diferència d'ara, Reader? No és un joc de jugar sol. És multiplayer.

​La col·laboració ja ha estat el meu "level-up" més gran.​

Trobar i treballar amb altres persones ha obert més portes de les que mai podria gestionar tot sol. Ja sigui a través de trobades fotogràfiques, concursos comunitaris o participant en esdeveniments, he descobert que les connexions que creem sovint són més importants que els projectes en si.

I així, em segueixo preguntant:

• Com trobo els jugadors adequats per a aquest joc?
• Com juguem junts, fins i tot si els nostres camins semblen desconnectats a primer cop d’ull?

Ja no es tracta només de feina. Quan va néixer el meu fill, tot va canviar de nou.

Abans, corria darrere de cada projecte, cada hora, per aconseguir més diners.
Però ara? Vull temps.​

Temps per veure’l créixer.
Temps per evitar el penediment de perdre’m els moments més importants.
Aquests són els anys d'or. Cap maldecap a la feina val la pena perdre-s'ho. (Entrada sobre com fem servir el temps)

Això em va fer reflexionar sobre què m’havia mantingut arrelat en els moments difícils. Durant el confinament, va ser la fotografia.

Les passejades amb la càmera em donaven propòsit quan tot semblava incert.

Aquelles passejades es van convertir en Focus Positiu, un concurs de fotografia. Va començar de manera modesta, com una manera de compartir l’alegria que havia trobat. Però ara? És una comunitat. Un lloc perquè la gent pugui connectar, tenir-hi un lloc i poder créixer.

Res d’això ha estat senzill. Els girs continuen arribant.
Una idea és l'espurna per una col·laboració
Un butlletí porta una col·laboració de marca
Un correu em regala tiquets gratuïts per una conferència
Una exposició fotogràfica porta a ​fer una xerrada en una universitat​, una altra porta a una oferta de feina.
​
Res d’això estava planificat. Però aquesta és la gràcia.
Llavors plantades amb el temps que finalment floreixen.

Això és el que he après: començar petit no és fracassar. És com es construeix.​
Els experiments, les col·laboracions i fins i tot la incertesa poden generar impuls si estàs disposat a mantenir-te en el joc.

És difícil saber fins a quin punt el que estàs fent ara mateix contribuirà al que faràs en el futur.

Jo encara penso que estic al principi.

Des d’on em sento a escriure això, encara queda molt per fer.

Tal com deia la pantalla de càrrega del joc que més em sortia: It's in the game.​

TL;DR

• Comença petit: Els projectes petits poden crear grans oportunitats.
• Valida abans de començar: Prova les idees amb eines senzilles abans de llançar-te.
• La col·laboració accelera el progrés: Treballar amb altres obre més portes.
• La perseverança pot ser divertida: Tracta els reptes com nivells d’un joc.
• Escolta les necessitats: Entendre als altres crea solucions amb impacte.
• El temps és valuós: Prioritza el que importa realment.
• Accepta la incertesa: Els canvis són oportunitats per créixer.

Si has arribat fins aquí, formes part del 74% de subscriptors, així que gràcies, Reader.

Si alguna secció t’ha interessat especialment, fes clic a l’enllaç de la secció corresponent. Això m’ajuda a preparar els butlletins futurs.

Si t'han reenviat aquesta newsletter a tu, si us plau, valora l'opció de subscriure-t'hi.

Ens veiem d’aquí a dues setmanes.

​Peace,

Has

​​​