Dona-li tres anys
|
Temps de lectura: 4 mins Hola Reader, El 2025 sembla l'any en què finalment tots sabem per què les xarxes socials són tan addictives. El correu d'avui no tracta d'això. Però, aquesta mateixa cosa és també la raó per la qual abandonem els nostres projectes i objectius que requereixen temps. "Quan res no sembla ajudar, vaig a mirar un picapedrer que colpeja la seva roca amb el martell, potser un centenar de vegades, sense que s’hi vegi ni una esquerda. I, tanmateix, al cop cent u es parteix en dos, i sé que no va ser aquell cop el que ho va fer, sinó tot el que havia vingut abans." – Jacob Riis Això no serveix de res En aquests ùltims dies de l'any, acabo tornant a aquesta imatge moltes vegades. Em va fer riure perquè jo he pensat exactament aquesta frase més vegades de les que m’agradaria admetre. No en veu alta. Per dins. Sovint en un dia normal, quan no ha passat res especial, i aquí és on fa mal: fas la feina, t’hi poses, intentes tirar endavant… i el dia s’assembla massa al d’ahir. Aquest mes ho he notat especialment perquè estic tancant el meu primer any com a autònom. Hi ha hagut molts moments aquest any que se sentien… invisibles. Muntes una web. Decideixes com explicar què fas. Intentes ser curós amb les paraules. Publiques. Ningú s'ho mira apart dels cosins de Londres. I després et seus a l’escriptori i t’adones que no entre cap correu. No apareix ningú ens els missatges privats. La teva vida no canvia només perquè hagis construït alguna cosa. El silenci és el que et remena. No és ni tan sols una crítica. És falta de senyal. I quan hi ha falta de senyal, el cap s’inventa històries: si estàs fent alguna cosa real o si t’estàs distreient. Fa gairebé sis anys vaig veure un vídeo del filmmaker Matt D’Avella on compartia una regla que se’m va quedar gravada: Dona-li tres anys. Tres anys fent esforç. No esperant. No quedant-te quiet. Tres anys en moviment: petites decisions, ajustos, aprenentatge, converses, peces publicades, intent rere intent. No ho vaig agafar com un truc de productivitat. Ho vaig agafar com permís. Permís per viure la fase de “això no serveix de res” sense espantar-me. A mi em va anar molt bé quan m'hi vaig posar com a fotògraf. Al principi, l’status quo em bloquejava literalment la vista. Accés, posició, contactes, timing… Hi havia molts moments en què em sentia a tocar de l’acció i, tot i així, fora. Si algú hagués mirat el meu progrés en aquell moment, hauria semblat que no passava res. Amb el temps, la foto va canviar. Vaig començar a cobrir esdeveniments importants per a premsa: partits de Copa del Rei, tornejos internacionals. Aquest any vaig estar a dos minuts de cobrir la final de la Champions. (Si el Barça guanyava, hi anava amb una agència que volia documentar el viatge i l’experiència de l’afició. Puto Inter eh.) Encara em sembla surrealista escriure-ho. No perquè sigui un conte, sinó perquè ve de molts dies poc espectaculars apilats un sobre l’altre. I últimament penso en això també amb Focus Positiu. Entrem al tercer any, i la participació fa el que sempre fa quan s’acosta la data límit: comença lenta. Noto el reflex antic dins meu quan les coses van lentes. La part que vol un resultat ràpid. La part que fa números al cap i vol anticipar com acabarà. I llavors faig zoom out. El tercer any se sent diferent perquè ara els fonaments són reals. Les decisions que hem pres són reals. Les relacions al voltant del projecte són reals. L’energia que s’ha construït amb el temps és real. Per això no estic jutjant Focus Positiu per un moment concret. Estic mirant com evoluciona una història més llarga. I això mateix és el que m’estic ensenyant a fer amb la meva feina. Una part del treball que he fet aquest 2025 no donarà fruit immediat. Una altra part donarà fruit d’una manera que ara no puc preveure. I una altra part, senzillament, em dirà què no he de repetir. Això també forma part del camí. El que no vull és prendre decisions curtes perquè el feedback arriba tard. Així que entro al 2026 amb una idea molt simple: Un marc de temps més llarg. Si comences l’any amb un projecte, un objectiu o un hàbit que t’importa, i vols una regla que puguis agafar en préstec, et comparteixo la que a mi em manté amb els peus a terra: Dona-li tres anys. No com una promesa. Com un contenidor. Com una manera de quedar-te prou temps dins del procés perquè el procés, un dia, comenci a respondre. És difícil saber fins a quin punt allò que estàs fent ara mateix està contribuint al que faràs en el futur. Segeuix endavant. Abans que marxis Si vols donar suport a dues coses que tinc en procés ara mateix:
Si has arribat fins aquí, formes part de 69% dels subscriptors, així que gràcies, Reader. Gràcies per llegir-me aquest any. Happy New Year. Peace, Has |
