Com ho recordarem
|
Captura records pensant en com els voldràs reviure demà, no només en com els comparteixes avui. Temps de lectura: 6 mins Hola Reader, Últimament estic parant més atenció a com capturem i revisitem els records personals, sobretot aquells que gravem sense pensar-hi gaire. Vaig començar amb un petit canvi a casa i es va convertir en una curiositat sobre com mirem, compartim i fins i tot arxivem els moments que realment importen. És curiós com és tan fàcil documentar la vida i, al mateix temps, pensar poquíssim en com serà l’experiència de mirar-ho d’aquí uns anys. La majoria fem fotos o gravem vídeos curts perquè és natural, ràpid i familiar, i un cop compartits, donem per fet que el record ja està “guardat”. Però m’he començat a preguntar si la manera com documentem avui ens ajudarà a recordar les coses tal com voldríem. No en forma d’una nostàlgia abstracta, sinó com un moment compartit. D’aquells que et fan aturar, no lliscar. D’aquí neix aquest butlletí. Els experts diuen...
“Per mi, una foto vol dir que sé on era en cada moment. Per això en faig. És un diari visual.” — Andy Warhol, entrevista (anys 60)
“La gent sovint treu la càmera gairebé sense pensar per capturar un moment, fins al punt que es perden el que està passant just davant seu.” — Linda Henkel, descrivint la seva recerca sobre fer fotografies (2013)
“Abans, la gent veia les fotografies com un registre de la memòria… Amb Instagram, l’atenció se centra en el present.” — Kevin Systrom, entrevista a Business Insider (2011)
“Els nord-americans ja no parlen entre ells, s’entretenen entre ells. No intercanvien idees; intercanvien imatges.” — Neil Postman, Amusing Ourselves to Death (1985) A casa Últimament estic pensant amb més cura en les fotos i vídeos que faig de la meva família. Durant els últims dos anys (sobretot després que naixés el nostre fill) vaig optar per la conveniència: el mòbil a la butxaca, doble toc per obrir la càmera i orientació vertical per inèrcia. Tenia les mans ocupades, i portar la càmera gran em semblava pes innecessari entre bolquers, biberons, joguines i tot el que implica sortir de casa amb un nadó. Així que capturava el que podia, el més ràpid possible, gairebé sempre en vertical i gairebé sempre per compartir-ho de seguida a Instagram Stories o WhatsApp. Però aquest hàbit ja no representa el que busco en aquests records. Fa unes setmanes, a Londres, vam viure un d’aquells moments estranys i especials on diverses generacions coincideixen en un mateix menjador: avis, pares i criatures. El meu tiet (el guardià del nostre arxiu familiar) va posar vídeos antics de quan érem petits. De sobte, l’habitació es va omplir de riures, reaccions, comentaris, detalls oblidats i petites històries paral·leles. Aquella experiència de veure-ho junts va xocar. Vaig pensar en aquests últims dos anys documentant la vida del meu fill. Molts d’aquells clips són perfectes per a una pantalla de mòbil, però gens ideals per a una tele. I allà és on ho vaig veure clar: no vull que la seva infantesa es revisqui des d’un desplaçament individual en una pantalla vertical. Vull que es miri junts, asseguts al sofà, d’aquí uns anys. No en solitari. Aquella mateixa setmana, vam passar algunes tardes tranquil·les al parc a prop de casa dels meus pares, per pair els dolços de Diwali. Els colors eren suaus, l’ambient era pausat, i sense pensar-hi gaire vaig començar a aixecar el mòbil en horitzontal. Allà va emergir una altra idea: L’orientació importa. Però la presència importa més. Abans pensava que unes bones fotos familiars significaven passar desapercebut. Capturar el moment “real” sense interrompre res. Amb el temps he entès que no vull ser un observador silenciós. Vull que la meva família sàpiguen que hi soc, implicat, compartint aquell moment. Un fotògraf que admiro diu que la càmera no hauria de ser una barrera entre tu i la teva família, sinó una eina que reforça la connexió. Ara, quan faig una foto o un vídeo curt, no faig veure que no hi soc. Tothom sap què faig i per què ho faig. Poden dir que sí, que no, poden proposar alguna cosa o simplement seguir anant fent. Capturar el moment passa a formar part del record, no és un acte separat. El fem junts. Quan combines aquesta actitud amb la idea de revisitar records plegats, el format horitzontal es torna natural. És com veiem, com ens asseiem, com compartim i com recordem. Fer cast del mòbil a la tele és un gest normalitzat i gairebé invisible, i el dispositiu que duem a la butxaca s’ha convertit en el comandament real de la llar. El que vaig notar a casa és el mateix que ara veig al món digital. On the platforms Aquest canvi també el veig reflectit al món dels mitjans digitals, on YouTube torna a sentir-se com un dels espais més interessants per començar projectes nous. La setmana passada vaig crear un canal per a un projecte, i em vaig adonar de com feia anys que no en feia cap, tot i que YouTube forma part de les nostres vides des de l’època del Ronaldinho picant tres vegades al travesser. El que està passant ara és que tant els mitjans tradicionals com una nova generació de creadors-periodistes estan construint la seva estratègia directament al voltant d’aquesta plataforma. Els video podcasts continuen creixent, les eines de monetització no paren d’evolucionar i cada vegada més empreses de mitjans emergents decideixen que YouTube és la base del projecte i no només un canal secundari. El vídeo s’ha convertit en el llenguatge dominant en línia, i cada cop més persones fan servir YouTube no només per clips ràpids sinó per entreteniment, aprenentatge i continguts de llarga durada des del sofà de casa. Ja forma part del mateix espai que les plataformes de streaming tradicionals, i té una presència única simultàniament en telèfons, tauletes, ordinadors i televisors. Les eines creatives (incloent-hi la IA generativa i els formats simples de càmera frontal) han reduït la fricció a l’hora de crear vídeo personal i expressiu. Amb més contingut disponible, els sistemes de recomanació continuen millorant, i això enforteix el descobriment, la fidelitat i l’hàbit. Mentrestant, el traffic cap als webs tradicionals disminueix a mesura que la gent recorre més a sistemes de resposta ràpida, i això porta les empreses de comunicació a dedicar més esforços a les plataformes on l’audiència ja hi és de manera natural. YouTube s’ha convertit en l’entorn que ofereix allò que la gent ja espera del vídeo: personalitat, intimitat, aprenentatge, narrativa, entreteniment i una atenció més intencional que el simple desplaçament de pantalla. Escape the algorithmAlguna cosa que vaig veure: The Next Era of Formats. El programa Chicken Shop Date celebra 10 anys, i quan parlen de formats nous els escolto. En aquesta conversa d’una hora entre una executiva de continguts digitals i un productor guardonat hi ha idees molt rellevants amb el que he compartit més amunt, i potser d’allà va néixer part d’aquesta reflexió. Alguna cosa per llegir: The Future of Media is Being Built on YouTube - AdWeek. Una lectura ràpida (7 minuts) molt alineada amb el tema d’avui. Alguna cosa que estic llegint: Tomorrow, tomorrow and tomorrow, by Gabrielle Zevin. He tornat a la ficció després de molt temps. La història segueix dos amics que creen una empresa de videojocs d’èxit. Normalment l’última hora del dia és l’únic moment que puc llegir, i la ficció funciona millor que non-ficció i acumular idees i apunts just abans d’anar a dormir. Coses que he estat fent últimament:
Coming soon:
Si has arribat fins aquí, formes part del 72% of subscribers, aixi que gràcies, Reader. Aquesta època de l’any pot fer la sensació que tot s’acumula o s’accelera, però espero que ho estiguis portant amb calma i bona orientació. Si hi ha algun apartat que t'hagi interessat especialment, clica l'enllaç de la secció corresponent. M'ajuda a preparar els propers butllletins. Si t'han reenviat aquesta newsletter a tu, si us plau, valora l'opció de subscriure-t'hi. Fins aviat, Peace, Has
Sempre que estiguis preparat, així és com et puc ajudar: - Fem una videotrucada. Treballem en un projecte junts. - Puc parlar. Una xerrada de 50 minuts amb missatges i eines per repensar la teva relació amb la tecnologia. La puc fer en català. El meu accent pot semblar una IA però és real. |
